Santiago Villanueva. Allusions

La meva obra al·ludeix explícitament al màgic afany de capturar un instant precís de la matèria en moviment i provocar a la mirada de qui l'observa una interpretació de l'inquietant trànsit de la tensió, la inèrcia o el fluir.
Santiago Villanueva

S'inicia al Casal Solleric la vida institucional d'"Allusions", el projecte itinerant que reuneix escultures i intervencions espacials de Santiago Villanueva (Madrid, 1964) que, després del seu pas per la Kühne Sitftung de Hamburg, culminarà amb la seva exposició individual al Today Art Museum de Pequín el pròxim mes d'abril.

Per primera vegada, el Casal Solleric s'obre a les interferències visuals que ha creat aquest reconegut artista arrelat a Mallorca des de fa molts anys, per a establir un diàleg suggestiu tant amb els espais del Casal Solleric com amb la institució museu. Així, descobrim a les seves instal·lacions i peces específiques tant l'evidència dels trets característics més constants de la seva obra com el seu desig d'indagar en altres solucions espacials i conceptuals per als seus treballs.

Aquest projecte arriba en un moment de gran projecció internacional de Villanueva, que a partir de l'experiència acumulada des de les seves primeres exposicions a galeries tan prestigioses com Xavier Fiol de Palma, Mario Sequéira de Braga o Diana Lowenstein de Miami, entre d'altres, ha assolit un interessant punt de maduresa creativa.

Arquitecte de formació, en aquest projecte catalogat i interpretat mitjançant els texts crítics de Biel Amer, Carlos Jover, Mónica Álvarez-Careaga i Pilar Ribal, Santiago Villanueva s'erigeix també en crític de la seva pròpia obra. En les seves paraules: "'Allusions' no és una exposició convencional com tampoc ho són els diferents espais en els quals hem instal·lat les vuit obres que la componen. Generar de manera satisfactòria un diàleg suggeridor entre cada una de les obres del projecte i l'espai elegit per a instal·lar-les ha estat la raó que m'ha animat a desenvolupar aquest meravellós repte. I si aquest diàleg és encertat, la comprensió del missatge que vull transmetre per mitjà d'al·lusions retòriques permetrà l'aparició de l'empatia necessària perquè sorgeixi l'estimació i el gaudi".

La seva vocació comunicativa s'evidencia també en els seus texts específics sobre alguna de les instal·lacions, com és el cas d'Unpacking, la gran esfera de fibra de vidre i poliestirè que levita damunt el centre del pati del Casal Solleric mostrant-se encara en procés de desembalatge, sobre la qual diu: "Si a la meva obra l'epidermis polida i perfecta és el contenidor que protegeix el fluid emocional que l'habita, a Unpacking aquesta mateixa pell cerca refugi i protecció en una altra pell més vasta i evident com és el tradicional embalatge d'una obra d'art. Així, l'esfera s'exhibeix en un estat de levitació provocat pel trànsit que suposa, d'una banda, el desig irrefrenable de mostrar-se entre pudorosa i tímida, entre sensual i eròtica, i, de l'altra, cohibida per la por de la mirada crítica i 'voyeurista' a la qual estarà sotmesa en un espai tan públic i exposat com aquest del Casal Solleric."

Al fil de les paraules de Santiago Villanueva, i agafant el títol del seu projecte com una invitació i atès el seu accent en la pura visibilitat de la forma i la matèria, hem volgut establir la relació existent entre la seva obra i la fotografia experimental d'autors com Harold Edgerton o Man Ray, així com la seva connexió amb alguns dels principals referents de l'escultura al llarg del segle XX, com Henry Moore, Carl André i Donald Judd i, particularment, Robert Morris i Eva Hesse.

Resultat d'una síntesi entre els aspectes geomètrics o intel·lectuals i sensitius, les escultures de Santiago Villanueva tenen quelcom d'"instantània", de formes reals o inventades que han quedat congelades o suspeses en el temps, com volent anul·lar la seva gravetat i rigidesa. Aquest i altres aspectes són posats en relleu a les diferents aproximacions al seu treball que s'han incorporat al catàleg del projecte.

La reflexió sobre els aspectes teòrics i conceptuals derivats de la seva morfologia i condició, així com d'aquesta "tensió" de forces contraposades que les caracteritza, és vista així per Carlos Jover: "En moltes altres ocasions he analitzat l'obra de Villanueva en relació amb aquest sumatori nul de forces contraposades que provoca un bodegó fals, una fictícia presa d'un món quiet que en el més profund dels seus avatars es troba en una formidable pugna per a incórrer en estampida.

Per la seva part, Biel Amer posa en relleu al seu text tant el caràcter al·lusiu de l'escultura de Villanueva com l'interès de l'artista per connectar amb l'espectador: "Des de les primeres peces escultòriques, l'obra de Santiago Villanueva ha captat l'interès de l'espectador cercant la seva complicitat perceptiva, associant cada element, cada obra, a un instant o objecte recognoscible, sense necessitat de fer-lo evident o realista, sempre des d'una posició suggeridora i atractiva, tant des del punt de vista tàctil com visual.

Mónica Álvarez-Careaga analitza així la imatgeria de Villanueva: "Treballant amb tècniques de modelat, fosa i acabat, Santiago Villanueva confereix als seus objectes una imatgeria orgànica o mineral, que es manifesta especialment en les formes esfèriques o tubulars de la seva predilecció, com antenes o estalactites, però sobretot són les formes transicionals, les que estan en un moment detingut de canvi cap a una nova conformació, les més abundants i impactants en l'obra de l'artista.

Cercant la luminescència, la sensualitat i la bellesa de formes realitzades amb materials industrials, Santiago Villanueva ha sabut desenvolupar un corpus artístic de formes rotundes i "autosuficients", d'impecable factura i geometria humanitzada, obres d'art rigoroses, sensuals i pròximes que s'obren tant a una aproximació intel·lectual com a la percepció més sensitiva.